HISTORIA DELS MACARRONS

 

Nosaltres provenim de la farina,

del blat o de l’ordi.

 

Ens el·laboren en naus molt grans

on tothom es deleix per menjar-nos.

 

Quan estem el·laborats,

fem un llarg viatge en camió

fins a les botigues

o en grans magatzems.

 

Passem dies i dies sense veure la llum

a dins d’unes caixes humides i fosques

fins que ens exposen a l’estanteria.

 

A vegades, passem hores sense essèr vistos

fins que algú es fixa en nosaltres.

 

Un cop a casa,

ens posen a dins de pots,

i, si tenim sort,

ens agafen, i, ens couen amb aigua.

 

Normalment, coguem entre deu i quinze minuts,

ens couen amb sal i oli

i, a vegades, amb llor, orenga, i, fins i tot pebre.

 

Podem està acompanyats

amb bolonyesa, al pesto o amb Solis,

siguem com siguem,

sempre acontentem algun peladar.

Nit de 'karaoke'?

Dissabte, 20 setembre de 2008:

 

 

No! Ha Sigut una nit de decepció, i de moltíssima por per a mi. Quan m’he vist en aquell enorme descampat devant del poliesportiu nou, m’han entrat totes les pors del món mundial. ‘em poden violar’, ‘em raptaran’, ‘m’apareixerà una bèstia inmunda i em voldrà atacar’, eren frases que se m’anaven acudint, a mida que han anat passant els minuts. Des de sota l’enterimat, espantada i sola, he vist pujar un cotxe al descampat, amb els nervis i la por no m’he fixat ni en el color, ni en la matricula, ni en el model… només podia pensar què faria en el pitjor dels casos. Des d’allà sota he sentit el gamarús com cridava a la seva companya, ‘uuuuuh!’ i des de lluny estant ella responia, ‘uuh uuuh uuh uuh uuh uuh!’ aquest és el motiu perquè m’ha agradat la experiència, de pujar sola com una ‘mussola’ allà a dalt. Desprès al cap d’uns deu o quinze minuts, he sortit d’allà sota, m’he posat a plorar desconsoladament sense fer ni el més mínim soroll, per no despertar sospites. He pujat dalt de la taulada d’allà on estàn les calderes. Des d’allà dalt m’he vist envoltada d’uns fantasmes imaginaris, que m’anaven consolant. Al cap d’uns dos o tres minuts he baixat cap al xiringuito on m’he retrobat amb els pares.

 

 

història d'un amor fracassat (2009)

Quan la vaig conèixer, jo tenia quinze anys, en aquell temps havia passat pel meu pitjor moment.

 

Durant tota la meva vida havia viscut i estudiat a VallMontseny, però, per fets desconeguts per a mi, em vaig instalar un any a Guillable, que era el poble del costat.

 

Aquell any a Guillable, va ser un fracàs total, vaig conèixer a una noia de dos anys més gran que jo, es diu Marina i estudiava al mateix curs que jo perqué havia repetit curs. Jo m'en vaig penjar totalment, però, a mi em feia vergonya dir-li.

 

Al cap de l'any, quan vaig tornar a VallMontseny, pensava molt en ella i no me la podia treure del cap. Al cap de dos mesos vaig anar a una festa de focs de Guillable, va ser aleshores que vaig veure la Marina agafada de la mà d'un noi. Em vaig quedar amb la boca oberta i amb llàgrimes als ulls.

 

Llavors, li vaig preguntar al Joel, que era el meu millor amic; 'Què faries tu en la meva situació?'. Ell em va dir que encara que estigués amb un noi, li digues el que sentia per ella. Així ho vaig fer.

 

La Marina em va dir amb paraules textuals; 'Mira Lluís, jo estic enamorada d'el Carles, ho sento'.

 

I vaig deixar de veure-la.

 

GENE

queda prohibido (pablo neruda)

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarte un día sin saber qué hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quieres,

abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.

 

Queda prohibido no demostrar tu amor,

hacer que alguien pague tus dudas y mal humor.

 

Queda prohibido dejar a tus amigos,

no intentar comprender lo que vivieron juntos,

llamarles sólo cuando los necesitas.

 

Queda prohibido no ser tú ante la gente,

fingir ante las personas que no te importan,

hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,

olvidar a toda la gente que te quiere.

 

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,

no creer en Dios y hacer tu destino,

tener miedo a la vida y a sus compromisos,

no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

 

Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,

olvidar sus ojos, su risa, todo

porque sus caminos han dejado de abrazarse,

olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

 

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,

pensar que sus vidas valen más que la tuya,

no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

 

Queda prohibido no crear tu historia,

dejar de dar las gracias a Dios por tu vida,

no comprender que lo que la vida te da,

también te lo quita.

 

Queda prohibido no buscar tu felicidad,

no vivir tu vida con una actitud positiva,

no pensar en que podemos ser mejores,

no sentir que sin ti este mundo no sería igual

mirant les estrelles

 

A vegades em poso a mirar les estrelles, penso que si fós una estrella tot seria més normal, penso en la soledat, penso si em podria combertir en allò que tan estimo, en allò que mai podria ser.

 

Pensant un dia se'm va acudir en volar pel cel per observar en altres circumstàncies en el meu passat o en el meu futur, només veig totes les meves mentides, tot allò que no m'agrada i que m'ha tocat en sort.

 

La vida m'ha ensenyat moltíssimes coses, a vegades maques i altres vegades lletges i rencoròses.

 

A vegades, quan hi ha lluna plena, em poso trista en pensar en tot allò que he dit o que he fet, o, en les coses que m'han arribat a passar per ser la persona que sóc.

 

N'he tret una conclusió; la vida és massa bonica per abandonar-ho tot.

 

PD: Gràcies a totes les persones que m'estimeu, em doneu amor i afecte.

el senyor Murgat

Conte la història, que fa molts i molts anys, tants que ni me'n recordo, vivia amb harmonía, a Banyoles, un pagès anomenat Murgat.

 

Tots els díes, el Murgat anava a pasturar les vaques en una gran esplanada, plena d'herba fresca i sucolenta que hi havia allà a prop de casa seva.

 

Però bé que un día, el pagés Murgat, en acabar el jornal, debien ser, si mal no em falla la memòria, entre les dues i les tres del migdia.. el noi es va posar a dinar, un dinar tan bó.. aquell dia, la muller, li havia prepara't una fiambrera plena fins dalt d'un arrós barrejat amb uns bolets estranys, que només se'n trobaven a un lloc especific del bosc de Can Murgat.

 

En acabar de dinar, li va venir una son tan profunda, que si li hagués caigut una bomba al cantó, no s'hagués ni enterat.

 

D'ací bé que una veu d'una dona, li va començar a dir:

 

-Murgat, Murgat, vésten d'aquí o seràs negat!

 

El Murgat, es despertà de cop, 'ai que em sembla que hi ha sento veus estranyes..', però, ell no en féu cas i seguir dormint.

 

-Murgat, Murgat, vésten d'aquí o seràs negat!

 

Es va despertar exaltat, suat, espuruguit .. així que va agafar, bous i vaques i se'n va entornar per allà on havía vingut.

 

'i jo què faré ara? si una veu forta m'ha dit que fugis, jo que tan bé estava a la sombra d'aquell roure..'

 

Un cop dit això, se sentí un fort tró que qui sap d'on venía, en Murgat, en sentir aquell soroll, bé que es girà de cop. Va quedar pasmat, en veure que allà on havía pasturat les vaques el dia avans, ara només hi havía aigua que eixia del subsól.

 

Així és com es formà el bell estany de Banyoles, on ara, la quitxalla i no tan quitxalla, pot apreciar un sens fí de fauna i flora, que va des de peixos tan diversos com la Truita o el Barb, els diminuts Tríops, o fins i tot plantes aquatiques com el lliri aquàtic.

MIEDOS (24/02/2009)

Estoy en un pozo sin fondo, siento que caigo, y, no puedo sujetarme a las paredes, están resbalosas. Ojala hubiera alguien o algo a lo que agarrarme, pero, cada vez me hundo más, veo la luz del sol que se aleja y ¿no puedo hacer nada para evitarlo?

Pido ayuda, pero, nadie responde a mi voz desenfrenada pidiendo auxilio. Necesito que alguien me escuche gritar, pero, por desgracia, parece no haber nadie. ¡Ayúdenme, me caigo, me voy a matar! – Pensando para mis adentros - , ¡Por favor!

La luz del sol alumbra mis hombros, mi cara... ¡Me hundo, por favor ayuda!, al fin oigo voces en la lejanía... yo grito y no paro de gritar, ¡Auxilio, socorro que me hundo!, parecen voces extrañas como si hablasen de algo muy importante, ¡¿Alguien me está oyendo?! – Exclamo eufóricamente - , pero, las voces, se van alejando cada vez más, hasta que me vuelvo a quedar sola.

¿Quién va a venir?, ¿Cuándo van a venir?, ¿Y si no viene nadie que hago?  - , ¡Sí!, ¡Alguien viene!, ¿Quién viene?, son tres hombres y una mujer, parecen extranjeros.

¿Me podéis ayudar?, ¡Por favor, sacadme de ese pozo!

Al fin me ayudan, me tiran cuerdas hechas de un material extraño, pero, no puedo sujetarlas con fuerza, tengo frío, sed, hambre... estoy muy débil.

Al fin, todo y la debilidad que conllevó a mi fracaso, consigo salir del pozo, pero, aún estoy muy débil para andar, no tengo fuerzas. Me llevan a lo que antes había sido un casino, ahora, hay tan sólo, cuatro paredes con un sofá-cama, me tumbo allí para dormir un rato. Al cabo de unas tres horas de dormir, en aquél sofá tan incómodo y duro, me dan un poco de agua. ¿Qué querrán de mi?, ¿Me harán daño?... ¡Quiero más agua!, un hombre con la camiseta mojada de sudor me dice que no con la cabeza; ¿Porqué no?, ¿A caso no ves que estoy sedienta?, ¡Por favor! - ¡NO! – exclama uno con firmeza.

¿Qué queréis de mi?, ¿Porqué me habéis salvado la vida si me negáis el agua? - ¡Cállate!, la mujer ya no estaba en la habitación, sólo quedábamos yo y aquellos extraños hombres. ¿Me haréis daño? – Queremos que nos digas dónde está el tesoro.

Os lo diré, pero, ¡Por favor, dadme más agua!, al fin, al cabo de rato de pedirla, me la ceden.

Cuándo estoy a punto de reventar por el agua, me intento escapar, me pillan, me cogen y me pegan.

De nuevo parece haber venido la tranquilidad, cuándo, de repente, me cogen por un brazo y tiran de mí con fuerza. ¿Me haréis daño? – Pregunto con lagrimas en los ojos - , me están llevando de nuevo al pozo. Me temo que mi vida acabara aquí.